400 cadáveres y un lapicero.

400 cadáveres y un lapicero.

Acaban de encontrarlos en Belchite, enterrados a menos de medio metro de profundidad. Aún se desconoce el número exacto. Eran vecinos de Belchite, Azuara, Codo y Fuendetodos. Entre los objetos hallados junto a los esqueletos hay algunos botones y la mina de grafito de un lapicero, con la madera carcomida.

El 20 julio del 36 – dos días después del levantamiento-, entre las diez y las doce de la noche, las falanges de los dedos índices de las manos derechas de un puñado de falangistas apretaban los gatillos de sus pistolas disparando contra las nucas de sus víctimas. En ese momento, la falange del dedo índice de la mano izquierda de uno de aquellos campesinos republicanos, que no era analfabeto, soltó un lapicero que no volvería a escribir nunca más.

Falanges que aprietan pistolas, puños que sueltan lapiceros.
Apretar y soltar.

El actual alcalde del PP, Carmelo Pérez Diez dijo, en Antena TV Aragón, que nadie del pueblo había reclamado los cuerpos.

Tampoco nadie ha reclamado el lapicero.

Todo acaba en cero: Lapi…cero y 4, cero, cero. Ceros a la izquierda. Eran republicanos. Borrón y cuenta nueva. Total, un lápiz y 4 muertos de hambre, … la mayoría jóvenes de entre 18 y 23 años. Todo apunta a que hubo un plan premeditado para acabar con la juventud. Eran tan jóvenes que apenas pudieron dejar descendencia que los añore, que los reclame ahora…

¡¿Quién va a preguntar por ellos?!…eh, alcalde… ¿Quién va a preguntar por un lápiz y por cuatro muertos de hambre?

Constantino Lafoz Garcés de 35 años, campesino y padre de 5 hijos, detenido por los republicanos meses después de la masacre, reconoció haber matado a 55 de ellos, 50 hombres y 5 mujeres. Se había afiliado a la Falange -probablemente forzado-, el día antes de la matanza, para salvar su pellejo y el de su familia.

A los señoritos de la falange del pueblo, los de Acción Ciudadana, los Requetés y la guardia civil, no les debía gustar mancharse mucho las manos. El registrador de la propiedad de Belchite, el farmacéutico, el hijo del juez, el alguacil, el médico…, preparaban los paseos y las sacas. Torturaron a Mariano, el alcalde republicano, que intentó suicidarse en la celda intentando salvar a su mujer, a su hermano, a su hijo, …No lo consiguió. Dejó una carta de despedida manchada de sangre que pone los pelos de punta. No lo dejaron morir desangrado, el médico lo impidió y lo llevó, vivo, a que le dieran el tiro de gracia.

Don Antonio el registrador, Miguel Salas, Narciso Garreta, el requeté…, impolutos, sus trajes limpios, preferían que los tiros de gracia los dieran otros. Parece que se centraron en torturar, repartir pistolas, órdenes y, si hacía falta, amenazar a los pobres desgraciados que se negaban a matar a sus vecinos a cambio de su propia vida y la de sus familias. 

Mataban los chulos, los pobres desgraciaos con cinco hijos, obligados, y los tonticos, como el tió Titulo de mi pueblo, a pocos kilómetros de allí. Los de la falange se lo llevaban con ellos en sus paseos nocturnos y le “dejaban” disparar a él.

El alcalde de PP se equivoca. Sí que hay personas – de su pueblo y de otros muchos pueblos-, que reclamamos los muertos.

La nieta de Constantino Lafoz, el que disparó 55 veces, está luchando en la asociación Mariano Castillo Cascarro de Belchite para que se dignifiquen los cuerpos y su memoria. Dando la cara por lo que tuvo que hacer su abuelo para salvar a su familia y para que ella, ahora, pueda estar viva y dando la cara. Qué responsabilidad tan grande te ha tocado llevar sobre tus espaldas, María Ángeles. José Vidal, el presidente y creador de la asociación, me ha dicho por teléfono que sabes cuál es tu sitio, tu responsabilidad. Seguramente quieres pedir disculpas en nombre de tu abuelo a esos cuerpos y, si puede ser, a sus familiares vivos.

El tió Titulo, el tontico de mi pueblo, corroído por los remordimientos, gritaba por las noches y se intentaba arrancar las uñas de los pies para paliar, con el dolor físico, el dolor de su alma. Él también reclamaba cada noche, a gritos, los cadáveres de sus víctimas; denunciaba la atrocidad de la que había sido empujado a ser un tonto protagonista.

 El tió Titulo, no obtuvo ningún título por sus asesinatos, pero seguramente el registrador de la propiedad de Belchite y los perversos ideólogos de la matanza, sí que se quedaron con algún título de propiedad de las casas y campos de los “desaparecidos”.

¿Quién tiene más dolor dentro, la víctima o el asesino?… ¿los hijos de los unos o de los otros?
¿Cómo se limpia el dolor de una tierra, …de mi tierra?… ¿Con el silencio del chulo, del estratega de la masacre, del que acumuló títulos de propiedades ajenos… o con los gritos desesperados del tió Titulo, el tontico de mi pueblo?… ¿Desvelando el secreto, como pide María Ángeles, o dejándolo oculto bajo tierra?

Cualquiera con un poco de conciencia reclama la dignidad de aquellos jóvenes, de sus restos.

Yo, además, reclamo el lapicero.
Porque ese lapicero es nuestro. De todos.

Porque nos hemos perdido todo lo que podía haber escrito, las respuestas a miles de preguntas que nos hacemos y que nos seguiremos haciendo, montones de poesías posibles enterradas de mala manera en un descampao, palabras muertas para siempre, nombres propios que ya no se nombraran nunca más…

…A no ser que escribamos con ese lápiz, testigo y relevo, los nombres y apellidos de cada uno de los muertos; que escribamos nuestras disculpas por habernos olvidado tanto tiempo de ellos. De los hermanos Sargantanas, del hojalatero, el Listero, el Alpargatero, el Sopas, Carruela, Simón Pedro Juan y su hija, la Pascualota, las Muñecas, de los abuelos de Joan Manuel Serrat, …

Algunos preferirán no escribir, seguir en el silencio. Otros seguirán teniendo una pistola en la mesita de noche, al lado del cortaúñas, por si acaso, y se cortarán las uñas de los pies cada noche, con los dientes apretados, pensando en sus enemigos políticos.

Pero quizás, algún día, escribirán sus disculpas los hijos o nietos de los asesinos, en nombre de sus antepasados de derechas o de izquierdas, que también los hubo.

Quizás, algún día, podamos darles por fin a nuestros hijos una tierra donde pasear tranquilamente sin miedo a que se encuentren, en cualquier momento, con un pozo sin fondo de dolor bajo sus pies o en la mirada oscura de algún paisano.

Quizás ese humilde lápiz tiene una goma de borrar en su extremo y, alternando mano izquierda, mano derecha, nos atrevamos a borrar para siempre la línea de silencio y rencor que nos divide.

Quizás, quizás, quizás…

Miguel Ángel Aladrén Campos.

Premsa relacionada amb el comunicat sobre la llei de memòria democràtica

A aquesta entrada anirem afegint referències de la prensa al tema tractat aquí
En esta entrada iremos añadiendo referencias de la prensa al tema tratado aquí

10/11/2020, L’accent, https://laccent.cat/memoria-apedacada/
20/11/2021, L’escletxa de l’eixample, http://lescletxa.cat/?p=48
11/01/2021, Viento Sur, https://vientosur.info/bombas-y-memoria/

Manifest Publicat als mitjans / Manifiesto publicado en los medios
8/01/2021, Alasbarricadas. http://alasbarricadas.org/noticias/node/45280
8/01/2021, La Columna Vertebral, http://www.lacolumnavertebral.com.ar/2021/01/08/la-memoria-en-debate-por-el-colectivo-bombes-dimpunitat-de-barcelona/


Comunicado sobre la Ley de Memoria Democrática (Castellano)

La ley de “Memoria democrática” que actualmente se está tramitando, destinada a sustituir la Ley de “Memoria histórica” del gobierno Zapatero, mantiene intacta la garantía de impunidad para los criminales del franquismo. No menciona los crímenes contra la humanidad ni las responsabilidades de grandes empresas y fortunas, de la Iglesia y de instituciones del estado durante la guerra civil y la dictadura.

El anteproyecto de Ley sacraliza la Constitución, la convierte en el referente de la idea misma de democracia cuando, caso único en la historia, tres de sus siete ponentes habían sido miembros de las cortes franquistas. En Italia, sin ir más lejos, sería impensable que en la redacción de la constitución italiana hubieran participado miembros destacados del régimen de Mussolini. En esta revalorización de la Constitución no se tiene en cuenta que su contenido fue supervisado por los jerarcas del ejército, que incluso hicieron aportaciones directas al texto (artículos 2 y 8). La Carta Magna tampoco plantea, ni siquiera entre líneas, fórmula alguna de condena del franquismo.

Este anteproyecto de Ley no impugna la legitimidad del régimen franquista y nada más se centra en sus “órganos represores”. Ignora la existencia de la máxima institución del estado, cuyo representante goza de absoluta inmunidad y es el jefe de las fuerzas armadas… Olvida que la monarquía, gracias a un sangriento golpe de estado, fue impuesta por el dictador en sustitución de la legalidad republicana.

La supuesta “memoria democrática” que pretende promover la futura Ley, aunque incluye con la consideración de “víctimas del franquismo” a los maquis, la guerrilla antifascista que actuó hasta la primera mitad de la década de los sesenta, no les reconoceel estatus de combatientes y legítimos opositores armados contra el fascismo. Estamos muy lejos del reconocimiento que maquis y partisanos tienen en Europa, donde son considerados auténticos héroes nacionales. Algunos de los guerrilleros calificados como delincuentes por la Ley franquista de bandidaje y terrorismo poseen las máximas distinciones de Francia, pero no del estado español.

La falta de conformidad a una regla general ha supuesto hasta ahora auténticas aberraciones, que la nueva Ley no corrige. Por ejemplo, el primer nombre de la lista de las víctimas del terrorismo es el teniente de la Guardia Civil Francisco de Fuentes Fuentes y Castilla Portugal, responsable de la banda de mercenarios a sueldo del fascismo que, en 1960, emboscó al maquis anarquista Quico Sabater y asesinó a cuatro de sus compañeros. En el tiroteo murió el jefe del operativo y “el Quico”, después de ser calificado como bandido por la justicia franquista, se convirtió, con la aplicación de la Ley de 2011 de Reconocimiento y protección integral a las víctimas del terrorismo, en el primer “terrorista” de la “democracia” española.

Es un proyecto de Ley que no rompe con el pasado fascista y, por tanto, no permite aplicar justicia ante los numerosos crímenes de la dictadura. No se atreve a abordar la responsabilidad penal de los verdugos y focaliza su acción en la rehabilitación de las víctimas, a las que no se les ofrece una reparación real, más allá de un reconocimiento simbólico que, en todo caso, llega tarde, tan tarde que parece una burla.

La propuesta de “Ley de Memoria democrática” se olvida, no ya de derogar, sino simplemente de mencionar la Ley de Amnistía de 1977, instrumento fundamental para blindar la impunidad de los criminales del franquismo.

En definitiva, una muestra más de la debilidad política, ideológica y cultural de la izquierda institucionalizada, incapaz de formular una Ley que garantice la no repetición de los crímenes fascistas. Una izquierda incapaz de abordar la pervivencia y continuidad del franquismo desde una perspectiva de defensa de la democracia formal, ya que hace tiempo que la perspectiva de clase la ha perdido.

A pesar de la preocupación de algunos de los promotores por acabar con las ofensas más llamativas a la memoria de tantas víctimas (anulación de juicios y dignificación de muertos y desaparecidos), este texto tiene como principal objetivo el blanqueo del dogma constitucionalista, centrado en la obsesiva defensa de la unidad de la patria –Antes roja que rota– y, de paso, la naturalización del concepto de Nación española.

Una nueva Ley al servicio del inmovilismo, que busca recuperar y homologar la imagen del Estado español con el resto de estados de Europa. Una imagen que ha quedado muy dañada por la reciente represión del movimiento civil catalán, los numerosos escándalos de corrupción de la monarquía, las vergonzosas prácticas judiciales y las recientes declaraciones de las máximas autoridades del ejército, que aunque actualmente estén en la reserva, han mantenido el control de la institución a lo largo de estos 45 años de democracia tutelada.

Comunicat sobre la Llei de Memòria Democràtica (Català)

La Llei de memòria democràtica que actualment s’està tramitant, destinada a substituir la de Memoria histórica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. No esmenta els crims contra la humanitat ni les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’Església i de les institucions de l’Estat durant la guerra civil i la dictadura.

L’avantprojecte de Llei sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia. S’ha de tenir en compte que tres dels set ponents havien estat membres de les corts franquistes. Cas únic a la història. És com si en la redacció de la constitució italiana hi haguessin participat membres destacats del règim de Mussolini. També cal tenir present que el contingut del text fou supervisat pels alts comandaments de l’exèrcit, els quals van fer-hi fins i tot aportacions directes [art. 2 i 8]. A més a més, la Carta Magna en cap moment condemna el franquisme, cap menció, per petita que sigui.

Aquest avantprojecte de Llei no impugna la legitimitat del règim franquista i només se centra en els seus “òrgans repressors”. Ignora l’existència de la màxima institució de l’Estat, el representant de la qual gaudeix d’immunitat absoluta i és el cap de les forces armades… Oblida que el dictador va imposar la monarquia substituint la república, legalitat que havia estat enderrocada pel cop d’estat.

La suposada “memòria democràtica” que vol promoure aquesta llei, malgrat que inclou la guerrilla antifeixista que va actuar fins a la primera meitat de la dècada dels seixanta, els maquis, sota l’etiqueta de “víctimes del franquisme”, no els hi reconeix l’estatus de combatents i legítims opositors armats al feixisme. Som molt lluny del reconeixement que maquis i partisans tenen a Europa, on es consideren autèntics herois nacionals. De fet, alguns dels qui la llei de
bandidatge i terrorisme franquista qualificava com a delinqüents han estat guardonats amb les màximes distincions de França.

Fins ara aquesta manca de conformitat a una regla general ha comportat autèntiques aberracions, cosa que la nova Llei no corregeix. Per exemple, el primer nom de la llista de les víctimes del terrorisme confegida pels governs espanyols, és el tinent de la Guàrdia Civil Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal, cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que, l’any 1960, va emboscar el maquis anarquista Quico Sabater i va assassinar els seus quatre companys. En el tiroteig va morir aquest oficial i el Quico, després de ser considerat un bandit per a la justícia franquista, esdevindria el primer “terrorista” de la “democràcia” espanyola.

En definitiva, és una Llei que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia amb cap dels nombrosos crims de la dictadura. No s’atreveix a abordar la responsabilitat penal dels botxins i focalitza la seva acció en la rehabilitació de les víctimes, a les quals ni tan sols ofereix cap rescabalament real, més enllà d’un reconeixement simbòlic que, en tot cas, arriba massa tard —tan tard que sembla que se’n burlin—.

Una “Llei de Memòria democràtica” que se n’oblida, no ja de derogar, sinó d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.

Tot plegat una mostra més de la feblesa política, ideològica i cultural de l’esquerra institucionalitzada, incapaç de formular en una Llei que garanteixi la no repetició dels crims feixistes. Una esquerra que és incapaç d’abordar la pervivència i continuïtat del franquisme des d’una perspectiva que defensi la democràcia formal —la perspectiva de classe fa temps que l’ha perduda—.

Malgrat la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts), aquest text sembla que tingui com a principal objectiu polític el blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria —Antes roja que rota— i, de passada, en la naturalització del concepte de Nación española.

Una llei al servei de l’immobilisme, que busca recuperar i homologar la imatge de l’Estat espanyol amb els altres estats de l’entorn europeu. Atès que aquesta imatge ha quedat molt danyada per la recent repressió del moviment civil català, els nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia, les vergonyoses pràctiques judicials i les recents declaracions dels màxims comandaments de l’exèrcit que, tot i que estan actualment a la reserva, han mantingut el control de la institució al llarg d’aquests 45 anys de democràcia tutelada.

LUIGI GNECCHI, HEROI DEL REVISIONISME

LUIGI GNECCHI, HEROI DEL REVISIONISME

La querella per crims de guerra i de lesa humanitat contra els aviadors italians que van bombardejar la ciutat de Barcelona durant la guerra civil encara continua viva, malgrat les humiliacions i les dilacions.

El dia 1 de setembre passat, el Jutjat número 28 de Barcelona va fer públics alguns resultats de l’informe pericial que ha dut a terme l’historiador Ramon Arnabat als arxius de l’Aeronàutica militar italiana.

La notícia que ha transcendit d’aquesta investigació ha estat que el pilot Luigi Gnecchi va participar en els bombardejos a la capital catalana. Arnabat ha demostrat que Gnecchi va ser el cap de l’esquadró 230 de l’Aviazione Legionaria formada per caça-bombarders Fiat Br 20, una de les unitats que va massacrar la població de Barcelona el 24 de gener de 1939.

Recordem que, davant la insistència dels promotors de la querella, el 24 d’abril de 2015 la fiscalia italiana es va veure obligada a interrogar Luigi Gnecchi. Aquest tinent coronel només va admetre haver fet tasques de reconeixement del territori, i va negar cap altra participació en accions militars a Catalunya.

L’Estat italià vol mostrar una imatge del passat sense connotacions feixistes ni colonialistes i, així, cau en el revisionisme i el negacionisme. Un any enrere, amb els procediments judicials de les víctimes catalanes oberts, la fal·làcia es va fer evident quan les més altes instàncies del poder militar van celebrar el centenari de Gnecchi. L’efemèride va ser motiu d’una entrevista a la RAI, on Gnecchi va reconèixer amb orgull haver participat en accions militars al front d’Aragó, a la batalla de l’Ebre i a la batalla de Londres. Roberta Pinotti, ministra de defensa del govern Renzi, va elogiar la trajectòria del pilot i «els seus cent anys portats amb una energia envejable».  El Cap de l’Estat Major de l’Aeronàutica militar, el general Pasquale Preziosa, va fer un discurs destacant que «la passió, el coratge i la competència de Luigi Gnecchi seran sempre patrimoni del personal de l’Aeronàutica militar, valors als quals és fonamental continuar referint-se en els reptes d’avui i els desafiaments del futur».

Gnecchi va servir al seu estat fins al darrer alè, al novembre de 2016. Va mentir sense vergonya, el van tractar com a heroi de “la guerra d’Espanya”, va ser condecorat llargament i homenatjat fins fa quatre dies.

La seva biografia, feta de sang, impunitat i cinisme, exemplifica la continuïtat del feixisme en les més altes instàncies del poder de la República italiana. La reivindicació d’aquest criminal de guerra com a referent de l’exèrcit és un insult per a les víctimes. I inquieta que sigui un model de virtut per a un exèrcit suposadament democràtic, si és que n’hi ha algun. Especialment en aquests moments, en què els militars tenen com a objectiu, com a «desafiaments», les embarcacions humanitàries de les ONG i les pasteres dels refugiats…

Pasqual Aguilar

Declaració institucional aprobada a Badalona amb la oposició de CiU i Psc a la inclusió de l’esment a «Bombes d’Impunitat».

«Declaració institucional aprobada a Badalona amb la oposició de CiU i Psc a la inclusió de l’esment a «Bombes d’Impunitat».

MOCIOBOMBARDEJOSABADALONA

Els Grups Municipals de Guanyem Badalona en Comú, ERC-Avancem-MES i ICV-EUiA, a
proposta de la Comissió de Memòria Històrica de Badalona i d’acord amb allò que preveu
l’article 103 de la Llei 8/87 Municipal i de Règim Local de Catalunya, presenten, a fi que
sigui debatuda i, si s’escau, aprovada en el decurs del proper Ple Ordinari de l’Ajuntament
de Badalona la següent moció:

PEL 80è ANIVERSARI DE L’INICI DELS BOMBARDEJOS PER PART DE L’AVIACIÓ
ITALIANA A BADALONA I EN SUPORT A LA CAMPANYA «BOMBES D’IMPUNITAT»
El 17 de març de 1937 a les nou i catorze minuts dos avions de l’Aviazione Legionaria
deixava caure les seves bombes incendiàries sobre Badalona, causant una víctima mortal.
La ciutat, que havia estat assenyalada com a objectiu pels sollevats pel seu pes industrial,
va patir durant més d’un any i mig un total de 38 bombardejos.
Els bombardejos deixaren un total de 130 badalonins i badalonines assassinads i desenes
d’habitatges i industries destruïdes, sent el més sagnant el del 30 de juny de 1938, en el que
les bombes assassinaren 65 persones.
Més de trenta-sis anys de franquisme i la manca d’una política decidida per la recuperació
de la memòria de l’època fins a temps recents han fet que aquests fets siguin avui dia
fortament desconeguts pels propis badalonins i badalonines.
Des del món acadèmic i d’institucions històriques s’està fent una feina important de
recuperació de la història de la ciutat, incloent l’etapa de la guerra civil. Tot just fa dues
setmanes es presentava el llibre ​ Badalona sota les bombes (1936-1939) ​ , del catedràtic
badaloní d’Història Contemporània Joan Villarroya i Font, editat pel Museu. També des de la
societat civil s’estan duent a terme projectes de recuperació de la memòria històrica i de
reparació.
Les institucions públiques han de promoure la difusió i l’aprofundiment de la memòria
històrica local i donar suport a les iniciatives que sorgeixin al seu entorn, de manera
coordinada amb la societat civil, les institucions històriques i el món acadèmic.
Per tot això, en nom de la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica de
Badalona es proposa al ple l’adopció dels següents
ACORDS:
1. Refermar el compromís de Badalona amb la pau i contra la impunitat dels crims de
guerra contra la població civil
2. Elaborar un projecte de difusió sobre els bombardejos sobre la ciutat i de record a
les víctimes, coordinat amb la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica
de Badalona.
3. Formular, en col·laboració amb la Comissió per la Recuperació de la Memòria
Històrica i les associacions populars de Badalona, demandes concretes de
rescabalament simbòlic.
4. Donar suport i assessorament a iniciatives de possibles demandes de reparació.
5. Traslladar l’acord a la Comissió per la Recuperació de la Memòria Històrica de
Badalona, el Memorial Democràtic i el Departament d’Afers i Relacions Institucionals
i Exteriors i Transparència
Badalona, 23 de març de 2017

Jose Téllez
Grup Municipal de Guanyem Badalona en Comú
Agnès Rotger
Grup Municipal d’ERC-Avancem-MES
Maria Gallardo
Grup Municipal d’ICV-EUiA

Text de la declaració d’adhesió a Bombes d’Impunitat rebutjat a Barcelona per PdCat i Psc (amb PP i Ciudadanos).

Text de la declaració d’adhesió a Bombes d’Impunitat rebutjat a Barcelona per PdCat i Psc (amb PP i Ciudadanos).

04 DI Adhesió Manifest Bombes ImpunitatERC-Barcelona

AL PLENARI DEL CONSELL MUNICIPAL DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA
El restabliment de la veritat és una etapa ineludible en la lluita contra totes les formes
de domini i opressió.
40 anys de dictadura i 30 d’amnèsia induïda han intentat esborrar la memòria de tot
un poble, de tota una generació. Esborrar la memòria d’un procés de canvi social
esclafat per un cop d’estat militar, amb el suport decisiu de les potències nazi-feixistes.
En violació del dret internacional i del dret de guerra, el bàndol agressor va cometre
nombrosos actes de lesa humanitat. Entre altres, l’Aviazione Legionaria i la Legió
Còndor, amb més d’un miler d’avions, van realitzar de manera sistemàtica els primers
bombardejos de saturació dirigits explícitament a assassinar i terroritzar la població
civil (Gernika, Màlaga, Barcelona, València, Baix Aragó).
A Catalunya, només l’aviació nazi-feixista va causar 5.000 morts en els 181 pobles i
centres urbans atacats, amb milers d’edificis derruïts i danys ingents a les
infraestructures civils.
Barcelona va patir la crueltat dels bombardeigs feixistes entre 1937 i 1938. Encara que
els nombrosos atacs de l’aviació italiana del gener de 1938 van matar unes 600
persones, els bombardeigs aeris més sagnants van ser els dels dies 16, 17 i 18 de març
d’aquell any. Hi van causar prop d’un miler de morts i més de 1.500 ferits. I la
fisonomia de molts carrers i places de la ciutat es va veure brutalment esquinçada. No
en va, el 18 de juny de 1940, quan les bombes alemanyes començaven a devastar
Londres, el primer ministre britànic Winston Churchill va encoratjar la ciutadania tot
dient: “No vull infravalorar la severitat de la prova que cau sobre nosaltres, però confio
que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de
Barcelona.”
Des de llavors i fins avui ni la República Italiana, ni Alemanya, successors dels estats
agressors, ni l’Estat espanyol, successor del règim instaurat pels colpistes de Franco, no
han assumit la seva obligació de rescabalament simbòlic i material pel dolor i el terror
escampats per les seves tropes.
Ans al contrari, la impunitat de què han gaudit els partidaris del franquisme dins les
fronteres espanyoles s’ha estès amb el pas del temps als països perdedors de la II
Guerra Mundial, obligats a compensar tots els països víctimes del seu bel·licisme, però
no als pobles d’aquest estat.
Davant la passivitat i el capteniment poruc de les institucions catalanes fins ara, i la
complicitat continuista de les espanyoles, ha de ser la societat, la mateixa que va patir
els horrors dels bombardeigs, dels assassinats en massa i de dècades de repressió, la
que exigeixi reparació pels crims de lesa humanitat, comesos entre 1936 i 1939 per les
tropes enviades per Mussolini i Hitler al costat dels insurgents franquistes.
Per aquestes raons:
En aplicació dels principis de Reconeixement, Reparació i Garantia de No Repetició els
signataris del manifest “Bombes d’Impunitat” EXIGEIXEN que els estats Alemany i Italià
1.- Admetin la seva responsabilitat institucional per la intervenció de les seves tropes
en la guerra espanyola.
2.- Acceptin rescabalar simbòlicament i materialment les poblacions agredides.
3.- Sotmetin les seves polítiques de defensa i comercials a l’esmentada garantia de no
repetició.
I ADRECEN la mateixa exigència a les institucions de l’Estat espanyol, continuadores del
règim colpista del general Franco.
Atès que els barcelonins i barcelonines van ser víctimes innocents dels bombardeigs
feixistes,
DECLARACIÓ INSTITUCIONAL
El Plenari del Consell Municipal de Barcelona acorda:
Primer.- Adherir-se al manifest “Bombes d’impunitat” i donar suport a les entitats que
el subscriuen, així com secundar la seva presentació davant els consolats d’Itàlia i
d’Alemanya a Barcelona i la delegació del Govern espanyol a Catalunya.
Segon.- Formular, en col·laboració amb les associacions, demandes concretes de
rescabalament en aquells casos on encara existeixin edificis i parcel·les de la ciutat
afectats per les conseqüències dels bombardeigs o la confiscació feixista.
Tercer.- Estudiar des dels propis serveis jurídics possibles demandes per la via civil o
contenciosa administrativa envers les institucions alemanyes, italianes i espanyoles
pels danys causats.
Quart.- Revisar totes aquelles accions judicials passades que l’Ajuntament de
Barcelona hagi iniciat en el sentit d’aquesta declaració i donar-les-hi la continuïtat que
es mereixen, així com col·laborar amb la Generalitat de Catalunya en totes aquelles
accions possibles.
Cinquè.- En aquest context, donar suport al Pla de Foses que el Govern de la
Generalitat de Catalunya ha iniciat enguany, com acció indispensable per a la
recuperació de la memòria històrica del país i de record de les víctimes de la guerra.
Barcelona, 24 d’abril de 2017

Grup Municipal d’Esquerra
Republicana de Catalunya
Plaça Sant Jaume, 1
Edifici nou 4a planta
08002 Barcelona
T. 93 402 78 95
gruperc@bcn.cat

Video – Barcelona sota les bombes

http://btvdatalab.github.io/barcelona-800-dies-sota-bombes-/webDoc.html

Aquí tenim un video sincronitzat amb una animació que reflexa, sobre un mapa de l’època, on van bombardejar els feixistes Barcelona, entre l’any 1937 i el 1939.

Es un document gràfic molt ben fet, val la pena mirarlo i reflexionar, especialment als que coneixem la ciutat, ja que  podem canviar el mapa i veure on van caure les bombes sobre els carrers actuals.