Qui som

Perquè un deute exigible no s’ha exigit mai? Perquè cap administració ha demanat cap reparació a l’estat italià per la intervenció feixista del 1936-39? Un estat italià que encara avui reclama a Alemanya indemnitzacions pels crims de guerra de 1944.

800 avions de combat, entre caces i bombarders. Un exèrcit de terra d’uns 75.000 homes. Artilleria, blindats, submarins i vaixells de guerra. Hospitals de campanya, vehicles de transport, combustible, tècnics.

Realització del pont aeri per dur des de Marroc a Andalusia les tropes colonials. Bloqueig del Mediterrani per impedir l’abastiment de la República. Bombardeigs de saturació en ciutats i pobles per escampar el terror entre la “rereguarda”. Destrucció sistemàtica d’infraestructures civils al llarg de tota la costa catalana i valenciana. Ocupació de Mallorca, amb matances d’opositors.

Els militars italians enviats per Mussolini no van ser una anècdota més de la “guerra d’Espanya”, sinó que van ser, juntament amb els nazis, un trumfo decisiu en l’èxit del cop d’estat franquista.

I malgrat això ningú, des de la mort del dictador, ha reclamat a l’estat italià cap rescabalament i desgreuge, ni tan sols simbòlic.

Una anomalia, ja que després de la II GM, a la conferència de París del febrer de 1947,  Itàlia va haver de cedir territoris a Iugoslàvia, França, Grècia, retirar-se de les colònies, desmantellar gran part de l’exèrcit i la marina  i pagar indemnitzacions econòmiques a Iugoslàvia, Grècia, la Unió Soviètica, Etiòpia, Albània. Egipte i Líbia rebrien compensacions més tard (Líbia l’any 2010).

Aquest “oblit” incomprensible perdura encara: les darreres lleis de memòria “democràtica” dediquen 4 ratlles genèriques al rol de les potències de l’Eix, malgrat les proves aportades per la recerca historiogràfica, tal vegada per la dificultat d’encaixar-lo en el relat d’una “guerra civil, entre germans”.

Una manipulació de la història que implica la cancel·lació de violacions gravíssimes e imprescriptibles de principis  fonamentals del dret internacional (el reconeixement de deutes de guerra o la persecució dels crims de lesa humanitat) i dels valors que han d’inspirar un estat de dret (respecte de la dignitat humana, no subordinable a la raó d’estat).

Les reparacions són encara exigibles, per via diplomàtica i judicial, Perquè doncs les víctimes catalanes (i dels altres pobles de l’estat) són les úniques que no han rebut cap reparació per part dels governs que han succeït al règim feixista de Mussolini?

Les culpes de les cíniques autoritats italianes són evidents, però encara més sagnants, si cap, són les responsabilitats de les administracions, institucions, partits i organitzacions socials de l’estat espanyol.

Si bé l’absència de qualsevol moviment dirigit a exigir rescabalament per a les víctimes del terror nazi-feixista a nivell diplomàtic només és l’enèsima demostració de que el regne d’Espanya manté una continuïtat orgànica amb el règim franquista i no amb l’agredida República (la intervenció italiana va ser denunciada per il·legal pels governs republicans en els fòrums internacionals), resulta en canvi  incomprensible la passivitat de la Generalitat i de les altres institucions catalanes (Ajuntaments, Parlament), ja que són continuadores de les que van reclamar llavors la condemna de la pirateria d’avions i vaixells italians. Interpel·lats reiteradament al llarg d’aquests d’anys en cap moment han volgut emprendre iniciatives legals o polítiques i ni tan sols acompanyar víctimes intencionades a fer-ho.

Una prova també, una més, d’una “cultura” política per a la qual la idea de l’administració i la política com a servei a una societat/ciutadania sobirana és retòrica buida per a el màrqueting electorals.