Testimoni de les ferides sofertes per Adolf Rius Satorra al bombardeig del 17 de març de 1938
El meu pare Adolf Rius Satorra era ebenista, tenia un taller petit a Esparreguera que durant la guerra va quedar inactiu a la força. El taller va ser tancat en un intent no reeixit de col·lectivitzar la petita indústria d’ebenisteria del poble. Així que el meu pare va haver de guanyar-se la vida fent de drapaire, comprant i venent draps vells que, en plena guerra, eren ben valorats per a ser reciclats.
El dia 17 de març de 1938 el meu pare anava en tramvia cap a un petit magatzem que havia llogat prop del Paral·lel, quan l’aviació feixista va bombardejar la ciutat. (1) Tinc entès que l’objectiu era la fàbrica d’electricitat del Paral·lel, les tres xemeneies, però les bombes van errar al menys en part la diana i van caure damunt d’un autobús i del tramvia on ell anava, a la cantonada del Paral·lel (llavors avinguda Francesc Layret) i la ronda de Sant Pau. El pare ens explicava que només es van salvar dues persones de les que anaven dalt del tram, ell i el conductor, i que es van salvar perquè no van baixar corrents esparverats per les sirenes i les bombes que aquells tres dies de març no paraven de caure sobre diferents indrets de la ciutat. El terra del vehicle els va salvar la vida, però part de la metralla va aconseguir foradar la plataforma i els va ferir greument, ell ve perdre un ull, que li van haver d’extirpar en viu per salvar l’altre, ja que no hi havien reserves d’anestèsia a l’Hospital Clínic i també va patir una greu ferida a la cama. La ferida es va infectar i el metge li va dir que només hi havien dues alternatives, tallar la cama o intentar salvar-la estant-se tot el temps de boca terrosa perquè la infecció no quedés sobre la ferida i anés supurant. Al darrer any de la guerra no quedaven antisèptics (crec que encara no era corrent utilitzar sulfamides) i amputar era la solució més corrent. Ell es va estar un grapat de setmanes boca terrosa fins que la infecció va desaparèixer i l’amputació ja no va ser necessària, va salvar la cama encara que la ferida no va cicatritzar mai del tot. Tenia sis fills i necessitava les dues cames.
Com a conseqüència del bombardeig, va succeir una altra desgràcia familiar: la meva mare, que llavors era mestra de la Generalitat a Sant Pere de Riudebitlles, estava embarassada de set mesos. Al tenir noticia de les ferides del seu marit, va deixar el fill gran, de 6 anys, al càrrec de tres dels germans, i acompanyada del segon, de 5 anys, se’n va anar a Barcelona, va recórrer tot l’hospital buscant-lo entre vius i morts. Al final va ser ell qui la va cridar, estava irrecognoscible degut a les ferides. Deu dies després,a resultes de l’ensurt i del trasbals, venien al món dos bessons, setmesons i molt petits degut a les carències d’aliments que patia tota la població. El petit no va sobreviure més d’un parell de dies. La nena per sort va tirar endavant. La Maria va ser el número 6 d’una colla de germans que després de la guerra arribaríem a onze, el meu número a la tribu.
Roser Rius i Camps
(1) Villarroya i Font, Joan – Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil, 1936-1939