Comunicado sobre la Ley de Memoria Democrática (Castellano)

La ley de “Memoria democrática” que actualmente se está tramitando, destinada a sustituir la Ley de “Memoria histórica” del gobierno Zapatero, mantiene intacta la garantía de impunidad para los criminales del franquismo. No menciona los crímenes contra la humanidad ni las responsabilidades de grandes empresas y fortunas, de la Iglesia y de instituciones del estado durante la guerra civil y la dictadura.

El anteproyecto de Ley sacraliza la Constitución, la convierte en el referente de la idea misma de democracia cuando, caso único en la historia, tres de sus siete ponentes habían sido miembros de las cortes franquistas. En Italia, sin ir más lejos, sería impensable que en la redacción de la constitución italiana hubieran participado miembros destacados del régimen de Mussolini. En esta revalorización de la Constitución no se tiene en cuenta que su contenido fue supervisado por los jerarcas del ejército, que incluso hicieron aportaciones directas al texto (artículos 2 y 8). La Carta Magna tampoco plantea, ni siquiera entre líneas, fórmula alguna de condena del franquismo.

Este anteproyecto de Ley no impugna la legitimidad del régimen franquista y nada más se centra en sus “órganos represores”. Ignora la existencia de la máxima institución del estado, cuyo representante goza de absoluta inmunidad y es el jefe de las fuerzas armadas… Olvida que la monarquía, gracias a un sangriento golpe de estado, fue impuesta por el dictador en sustitución de la legalidad republicana.

La supuesta “memoria democrática” que pretende promover la futura Ley, aunque incluye con la consideración de “víctimas del franquismo” a los maquis, la guerrilla antifascista que actuó hasta la primera mitad de la década de los sesenta, no les reconoceel estatus de combatientes y legítimos opositores armados contra el fascismo. Estamos muy lejos del reconocimiento que maquis y partisanos tienen en Europa, donde son considerados auténticos héroes nacionales. Algunos de los guerrilleros calificados como delincuentes por la Ley franquista de bandidaje y terrorismo poseen las máximas distinciones de Francia, pero no del estado español.

La falta de conformidad a una regla general ha supuesto hasta ahora auténticas aberraciones, que la nueva Ley no corrige. Por ejemplo, el primer nombre de la lista de las víctimas del terrorismo es el teniente de la Guardia Civil Francisco de Fuentes Fuentes y Castilla Portugal, responsable de la banda de mercenarios a sueldo del fascismo que, en 1960, emboscó al maquis anarquista Quico Sabater y asesinó a cuatro de sus compañeros. En el tiroteo murió el jefe del operativo y “el Quico”, después de ser calificado como bandido por la justicia franquista, se convirtió, con la aplicación de la Ley de 2011 de Reconocimiento y protección integral a las víctimas del terrorismo, en el primer “terrorista” de la “democracia” española.

Es un proyecto de Ley que no rompe con el pasado fascista y, por tanto, no permite aplicar justicia ante los numerosos crímenes de la dictadura. No se atreve a abordar la responsabilidad penal de los verdugos y focaliza su acción en la rehabilitación de las víctimas, a las que no se les ofrece una reparación real, más allá de un reconocimiento simbólico que, en todo caso, llega tarde, tan tarde que parece una burla.

La propuesta de “Ley de Memoria democrática” se olvida, no ya de derogar, sino simplemente de mencionar la Ley de Amnistía de 1977, instrumento fundamental para blindar la impunidad de los criminales del franquismo.

En definitiva, una muestra más de la debilidad política, ideológica y cultural de la izquierda institucionalizada, incapaz de formular una Ley que garantice la no repetición de los crímenes fascistas. Una izquierda incapaz de abordar la pervivencia y continuidad del franquismo desde una perspectiva de defensa de la democracia formal, ya que hace tiempo que la perspectiva de clase la ha perdido.

A pesar de la preocupación de algunos de los promotores por acabar con las ofensas más llamativas a la memoria de tantas víctimas (anulación de juicios y dignificación de muertos y desaparecidos), este texto tiene como principal objetivo el blanqueo del dogma constitucionalista, centrado en la obsesiva defensa de la unidad de la patria –Antes roja que rota– y, de paso, la naturalización del concepto de Nación española.

Una nueva Ley al servicio del inmovilismo, que busca recuperar y homologar la imagen del Estado español con el resto de estados de Europa. Una imagen que ha quedado muy dañada por la reciente represión del movimiento civil catalán, los numerosos escándalos de corrupción de la monarquía, las vergonzosas prácticas judiciales y las recientes declaraciones de las máximas autoridades del ejército, que aunque actualmente estén en la reserva, han mantenido el control de la institución a lo largo de estos 45 años de democracia tutelada.

Comunicat sobre la Llei de Memòria Democràtica (Català)

La Llei de memòria democràtica que actualment s’està tramitant, destinada a substituir la de Memoria histórica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. No esmenta els crims contra la humanitat ni les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’Església i de les institucions de l’Estat durant la guerra civil i la dictadura.

L’avantprojecte de Llei sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia. S’ha de tenir en compte que tres dels set ponents havien estat membres de les corts franquistes. Cas únic a la història. És com si en la redacció de la constitució italiana hi haguessin participat membres destacats del règim de Mussolini. També cal tenir present que el contingut del text fou supervisat pels alts comandaments de l’exèrcit, els quals van fer-hi fins i tot aportacions directes [art. 2 i 8]. A més a més, la Carta Magna en cap moment condemna el franquisme, cap menció, per petita que sigui.

Aquest avantprojecte de Llei no impugna la legitimitat del règim franquista i només se centra en els seus “òrgans repressors”. Ignora l’existència de la màxima institució de l’Estat, el representant de la qual gaudeix d’immunitat absoluta i és el cap de les forces armades… Oblida que el dictador va imposar la monarquia substituint la república, legalitat que havia estat enderrocada pel cop d’estat.

La suposada “memòria democràtica” que vol promoure aquesta llei, malgrat que inclou la guerrilla antifeixista que va actuar fins a la primera meitat de la dècada dels seixanta, els maquis, sota l’etiqueta de “víctimes del franquisme”, no els hi reconeix l’estatus de combatents i legítims opositors armats al feixisme. Som molt lluny del reconeixement que maquis i partisans tenen a Europa, on es consideren autèntics herois nacionals. De fet, alguns dels qui la llei de
bandidatge i terrorisme franquista qualificava com a delinqüents han estat guardonats amb les màximes distincions de França.

Fins ara aquesta manca de conformitat a una regla general ha comportat autèntiques aberracions, cosa que la nova Llei no corregeix. Per exemple, el primer nom de la llista de les víctimes del terrorisme confegida pels governs espanyols, és el tinent de la Guàrdia Civil Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal, cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que, l’any 1960, va emboscar el maquis anarquista Quico Sabater i va assassinar els seus quatre companys. En el tiroteig va morir aquest oficial i el Quico, després de ser considerat un bandit per a la justícia franquista, esdevindria el primer “terrorista” de la “democràcia” espanyola.

En definitiva, és una Llei que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia amb cap dels nombrosos crims de la dictadura. No s’atreveix a abordar la responsabilitat penal dels botxins i focalitza la seva acció en la rehabilitació de les víctimes, a les quals ni tan sols ofereix cap rescabalament real, més enllà d’un reconeixement simbòlic que, en tot cas, arriba massa tard —tan tard que sembla que se’n burlin—.

Una “Llei de Memòria democràtica” que se n’oblida, no ja de derogar, sinó d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.

Tot plegat una mostra més de la feblesa política, ideològica i cultural de l’esquerra institucionalitzada, incapaç de formular en una Llei que garanteixi la no repetició dels crims feixistes. Una esquerra que és incapaç d’abordar la pervivència i continuïtat del franquisme des d’una perspectiva que defensi la democràcia formal —la perspectiva de classe fa temps que l’ha perduda—.

Malgrat la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts), aquest text sembla que tingui com a principal objectiu polític el blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria —Antes roja que rota— i, de passada, en la naturalització del concepte de Nación española.

Una llei al servei de l’immobilisme, que busca recuperar i homologar la imatge de l’Estat espanyol amb els altres estats de l’entorn europeu. Atès que aquesta imatge ha quedat molt danyada per la recent repressió del moviment civil català, els nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia, les vergonyoses pràctiques judicials i les recents declaracions dels màxims comandaments de l’exèrcit que, tot i que estan actualment a la reserva, han mantingut el control de la institució al llarg d’aquests 45 anys de democràcia tutelada.

LUIGI GNECCHI, HEROI DEL REVISIONISME

LUIGI GNECCHI, HEROI DEL REVISIONISME

La querella per crims de guerra i de lesa humanitat contra els aviadors italians que van bombardejar la ciutat de Barcelona durant la guerra civil encara continua viva, malgrat les humiliacions i les dilacions.

El dia 1 de setembre passat, el Jutjat número 28 de Barcelona va fer públics alguns resultats de l’informe pericial que ha dut a terme l’historiador Ramon Arnabat als arxius de l’Aeronàutica militar italiana.

La notícia que ha transcendit d’aquesta investigació ha estat que el pilot Luigi Gnecchi va participar en els bombardejos a la capital catalana. Arnabat ha demostrat que Gnecchi va ser el cap de l’esquadró 230 de l’Aviazione Legionaria formada per caça-bombarders Fiat Br 20, una de les unitats que va massacrar la població de Barcelona el 24 de gener de 1939.

Recordem que, davant la insistència dels promotors de la querella, el 24 d’abril de 2015 la fiscalia italiana es va veure obligada a interrogar Luigi Gnecchi. Aquest tinent coronel només va admetre haver fet tasques de reconeixement del territori, i va negar cap altra participació en accions militars a Catalunya.

L’Estat italià vol mostrar una imatge del passat sense connotacions feixistes ni colonialistes i, així, cau en el revisionisme i el negacionisme. Un any enrere, amb els procediments judicials de les víctimes catalanes oberts, la fal·làcia es va fer evident quan les més altes instàncies del poder militar van celebrar el centenari de Gnecchi. L’efemèride va ser motiu d’una entrevista a la RAI, on Gnecchi va reconèixer amb orgull haver participat en accions militars al front d’Aragó, a la batalla de l’Ebre i a la batalla de Londres. Roberta Pinotti, ministra de defensa del govern Renzi, va elogiar la trajectòria del pilot i «els seus cent anys portats amb una energia envejable».  El Cap de l’Estat Major de l’Aeronàutica militar, el general Pasquale Preziosa, va fer un discurs destacant que «la passió, el coratge i la competència de Luigi Gnecchi seran sempre patrimoni del personal de l’Aeronàutica militar, valors als quals és fonamental continuar referint-se en els reptes d’avui i els desafiaments del futur».

Gnecchi va servir al seu estat fins al darrer alè, al novembre de 2016. Va mentir sense vergonya, el van tractar com a heroi de “la guerra d’Espanya”, va ser condecorat llargament i homenatjat fins fa quatre dies.

La seva biografia, feta de sang, impunitat i cinisme, exemplifica la continuïtat del feixisme en les més altes instàncies del poder de la República italiana. La reivindicació d’aquest criminal de guerra com a referent de l’exèrcit és un insult per a les víctimes. I inquieta que sigui un model de virtut per a un exèrcit suposadament democràtic, si és que n’hi ha algun. Especialment en aquests moments, en què els militars tenen com a objectiu, com a «desafiaments», les embarcacions humanitàries de les ONG i les pasteres dels refugiats…

Pasqual Aguilar

Comunicat als garants de la impunitat franquista

Els partits de govern de l’ajuntament de Girona, PSC i CiU, garants amb el PP i Ciudadanos de la impunitat franquista

El grup promotor de la campanya “Bombes d’Impunitat” va aprendre amb indignació que a l’útim ple del mes de febrer l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona (CiU i el PSC) va votar contra la proposta de donar suport a la campanya «Bombes d’Impunitat».

La nostra és una iniciativa promoguda per diverses entitats i organitzacions populars catalanes per tal d’exigir als estats hereus de les forces nazifeixistes agressores en la guerra civil reconeixement dels crims comesos, reparació amb rescabalament moral i material pels danys patits per la població i garantia de no repetició.

Girona va patir bombardeigs, que no tenien objectius militars, a pocs dies de la caiguda de la ciutat. En la postguerra van ser centenars els seus habitants que van ser assassinats pel franquisme.

La proposició presentada per la CUP i recolzada per ERC demanava que a més d’adherir-se al manifest de la campanya (www.resistencies.cat) el consistori gironès estudiés l’existència d’edificis que eren municipals el 1939 i que van ser privatitzats amb l’entrada del feixisme – per tal d’iniciar un procés de recuperació -i, la possibilitat d’una demanda als Estats italià i alemany per reclamar compensacions pels danys causats durant els darrers mesos de la guerra.

Desconeixem les motivacions invocades per aquests dos partits però considerem que aquesta decisió, presa pels seus representants gironins, és coherent amb el llarg historial – més de 40 anys – de complicitats i renuncies que tant CiU com PSC han acumulat com protagonistes del pacte del silenci que ha marcat fins avui la transició monàrquica.

Considerem aquesta decisió com un ulterior clau que aquestes dues formacions intenten clavar en el taüt de la memòria dels vençuts d’aquest poble i alhora l’enèsim acte de menyspreu envers les iniciatives de la societat civil, especialment significatiu en un moment com l’actual.

Denunciem amb fermesa aquesta nova prova de l’autèntica voluntat política de les esmentades organitzacions: tancar la porta a qualsevol reclamació de justícia que no sigui pura manifestació retòrica i perpetuar la impunitat de criminals de guerra i de la dictadura.